TÀRREGA. APUNTS D’HISTÒRIA.

Els orígens de la Tàrrega actual es remunten a mitjans segle XI quan el comte de Barcelona Ramon Berenguer I va conquerir el castell targarí. A partir d’aquell moment el creixement de l’antiga vila serà progressiu. Situada en una cruïlla de camins estratègica, la Tàrrega medieval va desenvolupar un paper econòmic i territorial molt notable, malgrat la proximitat de poblacions com Agramunt, Balaguer o Cervera. La pròspera comunitat jueva, les fires i mercats, el gremi d’orfebres i artesans, la vitalitat comercial, les confraries, la paeria, la seu del deganat, la capitalitat de la vegueria, els abundants privilegis arrencats dels comtes-reis, els usos i costums per al regularment de l’administració municipal donats per Jaume I, l’any 1242, el privilegi de fer mercat el dilluns, atorgat per Joan II, el 1458; tot ens parla de la vitalitat i protagonisme de la Tàrrega medieval.

Però, la crisi del segle XIV, acabà amb aquesta etapa de prosperitat. Les pestes la despoblaran, la construcció de les muralles suposaren despeses importants. La societat es desorganitza i se sent insegura a causa de a violència feudal i el bandolerisme.

Tot i la concessió de l’emperador Carles I que l’escut de Tàrrega portés l’àguila imperial (1520), del segle XV al XIX, Tàrrega fou una vila cada vegada més ruralitzada, encarcarada, controlada per les grans famílies i plena de pors. Les crisis eren contínues i diverses. Les més greus eren les guerres. Les de 1462-72, 1640-52, 1705-14, 1808-12, 1822-23 i les tres carlinades van fer un mal immens en la vila.

El segle XVIII fou un segle d’expansió i de grans projectes, orientats a través de la Societat Econòmica d’Amics del país (1777). Però les permanents dificultats estructurals i l’empitjorament de la conjuntura a partir de 1780 van impedir aquesta renovació.

El 1672 va caure el campanar i va enderrocar la meitat de l’antiga església romanicogòtica. A partit d’ara i durant el segle XVIII s’endega una llarga etapa d’obres públiques: construcció duna nova església i un nous campanar, arranjament de la casa de la casa de la vila, construcció d’un quartes de cavalleria i d’uns pavellons per a oficials, pavimentació de carrers...

Tàrrega, durant bona part del XIX, seguí essent una vila pobra i arcaica, lligada a les fluctuacions de l’agricultura. Serà a partir de ben entrada la segona meitat de segle que un seguit d’esdeveniments i realitzacions aniran canviant lentament i progressiva la fesomia i el ritme de la capital urgellenca. La inauguració de la línia del ferrocarril Manresa-Tàrrega-Lleida (1860), l’acabament del Canal d’Urgell (1862), les obres de la muralla després de la rubinada de Santa Tecla (1874), la concessió del títol de ciutat per Alfons XII (1884), els inicis de construcció d’un seguit d’obres d’infrastructura bàsica (aigua, llum, telèfon, telègraf...) i el desenvolupament de les carreteres comarcals ens les últimes dècades del XIX i primeres del XX són uns clars exponents de les preocupacions per fomentar l’expansió de la novella ciutat.

El segle XX serà una continuació de la política a cops més accelerada, a cops més alentida per convertir Tàrrega en una població digna del nom de ciutat. La fundació i instal·lació d’institucions i empreses econòmiques i culturals com la Cambra de Comerç i Indústria (1905), la Caixa de Pensions (1910), l’Associació dels Amics de l’Arbre (1913), la Fàbrica J. Trepat (1914-15), l’Orfeó Nova Tàrrega (1915), l’Ateneu (1919)... van anar configurant la vida social targarina. Nogensmenys, la construcció de les obres hidràuliques d’aprofitament del Noguera Pallaresa s’anirà bastint i consolidant la indústria i comerç locals.

Ferrocaril i Carrer del s.XX

La segona república i l’autonomia catalana van afavorir la creació d’unes infrastructures culturals i d’ensenyament més modernes. També, en aquesta etapa es van projectar una sèrie de plantejaments urbanístics i de serveis públiques que foren estroncats amb l’esclat de la guerra civil.

L’endarreriment econòmic i social provocat per la guerra i els anys més negres de la dictadura franquista, no es començaran a superar fins a la dècada dels seixanta amb l’esclat econòmic i industrial d’aquesta dècada.

La nova etapa democràtica i la nova autonomia catalana, finals del setanta i primers vuitanta del segle XX, seran el marc social i polític on la societat targarina encararà amb millor condicions els reptes de l’era de la informació i la globalització.

La Tàrrega que enceta el segle XXI és una ciutat amb una clara vocació per desenvolupar cada dia més el sector de serveis i que veu amb esperança la construcció del magne projecte del Canal Segarra-Garrigues, que lluita per la millora de les comunicacions viàries i treballa en el disseny del seu futur com a col·lectivitat integrada en un món solidàriament desenvolupat, malgrat les dificultats que dia a dia s’han d’anar vencent.